La cosa va de deixar sense possibilitat de paraula qui no pensi com jo.
La cosa va de fer impossible cap referent culte i alhora popular de la llengua que parla la gent d'una determinada regió de la terra.
La cosa va de deixar sense veu qui encara en té.
La cosa va de trencar la cara a qui gosi plantar cara i de fer-li impossible, econòmicament parlant, l'oposició.
La cosa va de semblar tan innegablement part del món que administren que no calgui ningú més que ells per manar i que manin a perpetuïtat.
La cosa va de tenir aliment mental només d'una banda si és que alguna cosa aporta de trellat la dreta rància que ens governa.
La cosa va de no deixar que ningú d'aquí dalt, qualificat “de fora”, obri la boca.
La cosa va de deixar que la nit es perpetuï.
La cosa va de silencis i silencis i que ningú no s'atreveixi a trencar-lo quan parla el silenci únic.
La cosa va de fer lleis que resultin impossibles de desobeir sense acabar en la ruïna perpètua.
La cosa va de resistir i no saber per on tirar si no és pel camí del mig que ja no transita ningú a la part de país de dalt, tan moderats com són.
La cosa va de fer tancar, voluntàriament als qui en van pagar la instal•lació, els repetidors de TV3 al País Valencià que encara romanien oberts i fer fora el català oriental de la casa de centenars de milers de valencians, no fóra que assistissin al miracle d'entendre la que els qui manen els han dit i repetit que és una llengua diferent a la seva.
La cosa va de ser tan despòtic som sigui possible per marcar estil i caràcter i demostrar al públic que només mira però vol sang que amb ells no s'hi juga i si només s'hi juga no hi ha altre remei que perdre la partida.
La cosa va d'amagar qui és més lladre i amic dels lladres a qui ven el patrimoni comú per quatre xavos posant-li careta de “defensor de lo nostre”; el boc expiatori continua essent, en aquest cas, “lo català”.
La cosa va de trencar la unitat lingüística de la llengua catalana (l'anomenin com l'anomenin els parlants) per evitar tant sí com no, la unitat política possible de Perpinyà a Alacant. I un cop descompost a trossets, continuar en l'eliminació de la llengua, fer-ne difícil la utilització, substituir-la en com més àmbits d'ús millor,
traspassar el complex de culpa de no ser prou atents amb els turistes pel fet que no entenguin la nostra llengua... I esperar que aquesta es vagi morint i desaparegui el perill separatista.
És el nostre màxim objectiu que es vegi teletrès al País Valencià? Doncs no, només faltaria! Mai de la vida recomanaria ni Cuní i Rahola i tant d'esport-espectacle o Barça per la vena a ningú. Ara bé, alhora que no és el nostre màxim objectiu el sol fet que els ultres de dreta que manen al sud dels Països Catalans en prohibeixen la possibilitat em rebel•la profundament, perquè no parlen només de continguts (que també ja que són terriblement retrògrads) sinó bàsicament de llengua. Camps, Rita, Camacho i companyia odien la meva llengua i la del seu propi poble i és per això que de mi no poden rebre, ara mateix, res més que escopinades a la cara. Escopinades de tristesa, perquè és trist ser com són. Perquè és trist odiar una llengua i voler-ne la desaparició. I és trist fer tot el possible per deixar-la morir lentament després que se n'hagi assegurat la no disponibilitat de respiració assistida. Em fa rebel•lar que el món que ells volen faci tanta ferum de censura, i alhora d'odi desmesurat contra la llengua, la cultura i tot el que no siguin directament diners o
poder. Tristesa i espanyolitat un cop més agafades de la mà! Quins fàstics que em fan, ells i els de la seva corda als dos costats del Sénia.
De, Jordi Martí Font
