divendres, 27 de maig de 2011

La Comuna de Barcelona i el temps de les cireres

A totes les que resisteixen amb paraules davant les porres multinacionals de policies i banquers

A vegades, els imbècils que manen són tan ignorants que commemoren fets històrics abans d'hora, sense saber-ho. Un fets històrics, d'altra banda, que si haguessin arribat al seu objectiu final haguessin portat, precisament, que ells, imbècils entre els imbècils, defensors del desordre regnant amb distraccions i garrotades, mai no manessin.

És el que avui, 28 de maig del 2011, ha fet el convergent Felip Puig, conseller d'Interior de Catalunya (aquí “Interior” vol dir “Repressió per mantenir els privilegis de qui mana”, maleïda Novaparla!, beneït Orwell). Puig ha enviat els seus Mossos d'Esquadra, sense placa ni humanitat, amb porres i odres de “netejar” la plaça de Catalunya. Enviats a “netejar” (una altra mostra de novaparla que van utilitzar els nazis aplicada avui) la plaça de Catalunya, enviats a dissoldre a cops de porra i pilotes de goma l'acampada que durant dies ha obert espais nous de convivència i de democràcia al cor de Barcelona; i deixeu que per un dia el cor se'n vagi de tomb de la plaça Reial a la de Catalunya, Tahir en deien algunes. NO els calia patir. La Teletrès titularia la notícia “Operació neteja” i tots contents que demà juga el Barça i el Puig és “un patriota de pedra picada...”

Avui, 27 de maig, quan fa 140 anys menys un dia de la derrota dels somnis alliberadors de la Comuna de París. Avui, quan ens preparem per commemorar que les tropes de Thiers conquerien París i anorreaven un dels somnis presents encara avui en el cap de totes les persones que ens volem lliures, podem celebrar que els “terroristes” del Puig no ho han aconseguit. No ens han fet fora. I dic “terroristes” conscientment, perquè és terrorista qui crea terror i avui a la plaça de Catalunya els uniformats sense placa n'han creat i no se n'han estat.

La Comuna s'havia proclamat el 28 de març a l'Ajuntament de París, davant dues-centes mil persones. Les acampades esteses arreu del territori començaven en una manifestació el 15 de maig en demanda de democràcia real, tot i que aquesta manifestació no les portava projectades, amb milers i milers de persones participant-hi. Les acampades, com la Comuna, són i han estat la demostració que no calen representants per decidir, que malgrat els problemes som capaces de viure sense policia (no ho havíeu notat que no hi havia professionals de la porra i el suposat desordre no portava ningú a suïcidar-se de pena?), sense delegació de poder i sense usurers (inversionistes en diuen els amos de les paraules).

Mentre veig com un policia autonòmic rebenta el cos a dues noies que no entenen per què les està pegant m'agradaria entrar en el cap del de la porra però no hi veig possibilitats. Ell treballa per als banquers, ha deixat la seva humanitat per convertir-se en un violent, en un antisistema (perquè tal com diu la pedagogia sistèmica, tot són sistemes, incloses les acampades), en un “terrorista” al servei dels banquers. I em fa por l'home aquest, tanta por com em fan els qui demanen solucions ràpides per a la crisi a les acampades i mai no n'han demanat als economistes que ens hi han portat. Uns economistes del tipus del Sala Martín, que des de les millors facultats públiques i privades continuen ensenyant a una elit d'entre els nostres a ser assassins de persones amb mesures econòmiques que són profundament inhumanes, insolidàries i, és clar, provoquen fam, malalties i, en definitiva, terror en bona part del planeta.

Cent quaranta anys després, Louise Michel és avui aquí entre nosaltres estiguem a la plaça que estiguem. És aquí i continua dient que ella, com nosaltres, s'estimarà sempre el temps de les cireres i els regals que guardem totes al cor. Continua cantant feliç que hi ha mals que duren cent anys però, tal com deia Joan Maragall, mai cap bala de màuser (o cop de porra) podrà matar una paraula, un pensament. Perquè del que es tracta precisament aquí és de parlar, de pensar, i fer-ho amb paraules de veritat allunyades de la novaparla del poder, allunyades del llenguatge putrefacte dels banquers i policies. Tingue clar que ho estem fent i és per això que ens envien els de les porres. Tenen tanta por a la paraula que cada any, quan arriba el temps de les cireres des dels seus despatxos tremolen de por. I és per això que ens cal no callar, perquè el temps de les cireres és aquí i cent quaranta anys després Louise Michel és al carrers i ha vingut per quedar-s'hi...

Jordi Martí Font